Flors silvestres a la roca

Aquesta primavera va ser esplendorosa, fantàstica, exuberant, perquè el planeta terra amb un minúscul virus ens ha confinat, llavors després de dos mesos hem pogut sortir amb cura al carrer i més tard al bosc. Quan arribes al bosc tot és diferent, herbes altes, flors de tota mena de formes i colors, cant de molts d’ocells, aire pur i fresc, una explosió de natura i alegria, déu-n’hi-do!

Jo proposo donar-li un mes de vacances al planeta cada any, s’ho mereix. Aquesta espècie humana és molt dolenta amb la natura, explota sense gens de vergonya els seus recursos i a més l’embruta, la contamina, és molt bèstia amb els altres animals, tot l’importa un rave. Però, tan sols quan la terra tremola, bufen els huracans o el mar està enfurismat que ho inunda tot, tenim por. Que necessitarem veure perquè estimem de veritat la terra?

En vull fer-li un petit homenatge, amb un grapat de fotos amb flors multicolors preses al seu cor.

Abans i després.

Encara estem sorpresos… No podem sortir de la foscor a la qual ens va sotmetre un minúscul però letal virus, ens va demostrar quan fràgil és l’ésser humà. La natura ens està advertint sovint, de quan devastadora pot ser si continuem menyspreant el canvi climàtic amb l’estúpida manera de consumir els recursos que ens dona.

Abans de la Covid-19 vam ser feliços, fins i tot amb la despesa brutal d’energia, i com sempre mirant cap a un altre lloc com si no passés res.

Després no ho sé que passarà, però sí que no voldria tornar mai més a la normalitat desapiadada, injusta i inhumana.

Amb tres fotografies, vull expressar a la meva manera el que ens passa, mitjançant un autoretrat editat amb fotografies preses a internet.

El pantà de Sau

Un grup de voluntaris del GACO vàrem fer un cens d’ocells al pantà de Sau, un dels dos principals que trenquen el normal curs del riu Ter. Era una matinada fosca amb un fred que arribava al moll de l’os, jo estava al bord de la hipotèrmia, quan el Roger em va deixar un barret, i el Joan una jaqueta i ho vaig passar d’allò més bé amb el recompte d’ocells, prenen també fotografies a tort i dret.

Va ser una maca experiència, vaig aprendre i vaig conèixer moltes coses boniques d’aquest encisador indret, però vet aquí que al cap de pocs dies va creuar l’huracà Gloria deixant desgavells per a tot arreu.

Encara hi són els records d’aquest dia, gravats en aquestes fotografies, em refereixo al cens.

Estic segur que si el temps ho permet, ho tornaré a fer.

La lluna i els ocells

Abans que passi la febre de la superlluna, i lligant amb l’última entrega, us comparteixo un grapat de fotografies que la lluna gegant m’ha permès fer-li.

Ara em deixaré d’històries i comptes, deixaré que la lluna i els ocells parlin per si mateixos.

Vaig utilitzar alguna informació, per fer aquestes tomes:

  • Planificació per conèixer l’hora i trajectòria de la lluna.
  • Preparació de l’equip necessari: Trípode, disparador automàtic, objectivo, càmera.
  • Posar la càmera a punt, això vol dir: Calcular la distància hiperfocal, 471.8 m, pel tipus de càmera i objectivo.
  • f/11, v 1/125, ISO 100.

M’agrada aquest tipus de fotografia, espero millorar una mica més per compartir amb vosaltres millors exposicions. Tindrem altres oportunitats des del dia vuit fins al dia onze del mes vinent de març.

Tavèrnoles

Tavèrnoles és un petit i encisador poble de la comarca d’Osona , format per les antigues parròquies de Sant Pere i Savassona.

El municipi té una població de 320 hab. segons l’institut d’estadística de Catalunya.

De la lleugera visita que vaig fer, em van cridar l’atenció dues coses: L’església de Sant Esteve i els Fragments de Pessebre.

L’església com diu la font Viquipèdia, és d’estil romànic, i és la millor conservada dins la comarca d’Osona i gràcies a això encara, es pot admirar la bellesa romànica del temple.

Quant als pessebres, és una activitat artística que cal admirar per la meticulositat, tècnica art i coneixements. La mostra està integrada per 23 fragments, del quals vaig prendre fotografies uns quants, però em va encantar un en particular i vaig fer-li quatre fotos.

Ja estic descobrint les belleses de la plana de Vic!

Fent turisme

No puc imaginar-me una gira turística sense càmera fotogràfica! Pot ser com una nit sense lluna, o un camp sense arbres, o arbres sense ocells, o un riu sense aigua.

Algú deia que el 75% dels fotògrafs fan fotografies i els altres gaudeixen, jo pertanyo a aquests, ja que m’he tornat una miqueta curós configurant la càmera de la millor manera possible per cada instant que surt una oportunitat, que per descomptat n’hi ha moltes.

Bé, arribat el moment de tornar-hi per compartir histories i coses.

Aquesta vegada compartiré fotografies fetes al “Campo de Criptana”- Ciutad Real – Castilla la Mancha, on vam aprofitar les bones condiciones meteorològiques amb un cel blau brodat de núvols i un vespre meravellós.

Una de les feines en fotografia, és la postproducció, és a dir l’edició de la fotografia, hi ha molts softwares d’aquest tipus, però els que em fa el pes són els programes d’Adobe. Estic fent els primers passos d’aquest tema interessant.

Campo de Criptana és un petit Municipi amb una població si fa no fa de 15.000 habitants, pertany la província de Cidad Real comunitat Castilla la Mancha.

El seu recurs patrimonial més important són els deu molins de vent ben bé conservats i que són un atractiu turístic en l’àmbit mundial.

Us deixem una petita mostra del que vam fer, en el nostre àmbit que és la fotografia.

Transéquia a Manresa

Ara farem gala del nostre nom “fotoisender” i que millor que agafar el camí de la séquia medieval de regadiu feta al voltant dels anys 1339 – 1383 i que surt des de Balsareny fins al parc de L’Agulla de Manresa. Nosaltres vam fer un petit recorregut a la inversa, sortint des del parc fins a Santpedor, anada i tornada.

Vam tenir molta sort perquè el cel va ser el nostre aliat amb un setanta per cent de núvols amb petites amenaces de ruixats que van ser fortes al vespre. El recorregut serpentejant de la séquia va ser espectacular perquè cadascun dels passos i girs eren una postal. Que un paisatge, que una flor, que les orenetes jugant amb les roselles, que un ànec collverd, un pagès regant els seus cultius… Que no n’hi ha prou?. Per sort les targetes d’avui tenen molta capacitat de memòria.

Per fer fotografia de paisatge un “f -11” “f -16” són perfectes, sempre que els altres paràmetres d’exposició siguin els correctes. Però i si vols prendre una flor que és moguda constantment pel vent o les onades del blat o la civada quan aquest bufa, o el vol d’un ocell, llavors la velocitat juga un paper molt important, ja que hem de congelar aquests moviments. Amb una “V – 1500” en sortiràs bé.

Veiem que van fer les nostres càmeres.

El retrat i la caricatura.


Que la fotografia és un món de sorpreses, desafiaments, experiències bones i dolentes, èxits i fracassos i tant que si, com tot en la vida, per això aquesta vegada vull fer un pas endavant fent fotografia de retrat amb la necessitat de captar els sentiments, si més no l’ànima de la gent, mitjançant el congelament fotogràfic dels seus moviments, dels seus gestos, i sobre de tot la transparència i profunditat de la seva mirada. El retrat precisament pot produir aquest efecte, però és necessari el consentiment i la complicitat amb la persona fotografiada.


Personalment m’agrada molt l’espontaneïtat, que passen els instants amb naturalitat sense poses rebuscades, induïdes, sense mirades o somriures forçats, i per aconseguir això vaig tenir la sort de trobar-me amb la Iès G. una noia amb les qualitats que volia: Maca, agradable, tendra, amb molta senzillesa i naturalitat, l’entorn també va jugar el seu paper, era una gespa recentment tallada, amb arbres verds i macos uns, i altres amb flors de primavera.


Com que la persona retratada hi serà en moviments constants, la càmera s’ha de configurar, amb una velocitat alta para capturar aquestes accions, i per tant els altres paràmetres del triangle d’exposició aniran acordes.

Ara no només parlarem de fotografia, ja que posarem també en valor la caricatura, que és l’art de fer retrats amb els trets d’una persona totalment exagerats i distorsionats, però recognoscible i identificable i para assolir-ho es necessita talent, habilitat, creativitat i perquè no dir-ho empatia entre el caricaturista i la persona dibuixada.

I perquè en aquesta pàgina dedicada a la fotografia es parla de la caricatura?, perquè és clar vaig fer la foto d’una caricatura que la Miriam P n’ha fet de la seva amiga i companya de feina, la Iès.

De seguida us compartirem fotografia i caricatura.

La primavera hi és aquí.

Quin fàstic, la primavera hi és, amb flors i pol·len, em fa mal llagrimeig força i necessito molts mocadors, tot i això m’agrada em torna boig amb els seus colors, olors i formes, flora i fauna. De tots ells els ocells.

Tan sols a 3 m del meu escriptori vaig penjar una menjadora, feta amb les meves mans, on els poso cacauet mol; l’aigua hi és també un altre reclam per atreure’ls.

N’hi ha algunes espècies que ens visiten: Pardal comú (Passer domesticus), Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala), Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros), mascles i femelles encara que tan sols he pogut fer fotos de les femelles d’aquestes dues últimes.

El millor testimoni és fer fotografies, tal qual, sense trucatges ni mentides. Som-hi.

Et baixaré la lluna

Una vegada hi havia un constructor boig que volia baixar la lluna per la seva noia. De grues l’home la sabia molt llarga.

Un vespre després de la feina es va decidir baixar aquell preciós satèl·lit, es va amagar darrere un pi gros molt gros fins que la juganera lluna surti, i vet aquí que en va sortir. Al noi el tremolaven les mans, no sabia que fer hi amb els comandaments, es va serena, quan de sobte la mateixa lluna es va posar sota el ganxo de la grua. Deu ni hi do -va exclamar sorprès-. Que he fet!

Quan l’ànima el va tornar al cos, amb sereno i molta cura va baixar el tresor a poquet a poquet, fins tenir-la a les seves mans.

Era maca, fantàstica, rodona i brillant, però freda, sense aire, sense vida, no bufava el vent, no plovia, no deia res.

-Quan va posar els peus a terra, es va dir.- Aquesta meravella, no es per a mi, ni per a la meva noia, és per a tothom. -I la va deixar lliure, i la lluna va tornar cap al cel pels mateixos fils de la grua del gruista boig-.

Deu… Fins aviat. -Es va acomiadar de la lluna- No diguis ningú que ha passat, és un secret entre tots dos.

No hi havia cap secret, perquè un espavilat fotògraf va gravar l’escena i tothom s’ha assabentat, fins aquí, jo he acabat.

Doñana

Entre el 8 i 18 d’octubre del darrer any, vaig ser al El Rocío – comunitat d’Andalusia, el poble més prop al parc Nacional de Doñana. Al interior del parc, es troba “Manecorro”, estació biològica del Consell Superior de Investigacions Científiques on vaig fer un voluntariat, per l’anellament de passeriformes.

Ser al Parc va ser una gran sort, ja que vaig veure i vaig fotografiar moltes coses maques, entre flora i fauna. Però és clar que jo tinc predilecció pels ocells que n’hi han molts. Tot i això he de dir-vos que em fa mal no veure cap Llince ibèric. No ha volgut posar per la meva càmera.

Va ser un autèntic goig passar aquests dies compartint coneixements i experiències entre tots les i els que vam coincidir en aquest indret, destacant això si, la qualitat humana de tots les companyes, companys, directors i responsables del centre.
Gràcies a tothom.

Vull deixar constància del meu pas per aquest lloc, mitjançant la següent seqüència fotogràfica.

El Rocío
Estació Manecorro

Activitats d’anellament.

Anellament d’aus aquàtiques.

Observació i identificació.

Altres meravelles de Doñana.

Fins aviat